EL CÒMPUT DEL TEMPS

Cronologia

Per fixar l'any d'un esdeveniment els romans van utilitzar diferents sistemes:

- Fixar-lo a partir del començament de l'era romana, que tenia com a any 1 el de la fundació de la ciutat. Els romans escrivien ab urbe condita (a.u.c.) després del numeral de l'any. Per a ells el naixement de Crist va ser el 753 a.u.c.

 - A partir del començament de l'època de la República, amb la instauració del consolat el sistema més utilitzat era indicar la data mitjançant els noms dels cònsols d'aquell any.

- El sistema menys freqüent era el que podriem anomenar era republicana, que prenia com a any 1 el de l'expulsió dels reis, 509 aC.

   El calendari primitiu

La fixació del nombre dels mesos i dels dies de cada mes i, per tant, la fixació del nombre dels dies de l'any, va anar variant al llarg de la història de Roma. Es poden distingir tres grans etapes: el calendari primitiu, el republicà i el julià.

 El calendari primitiu teni les característiques següents:

 - Era de base lunar; el començament dels mesos coincidia amb l'aparició de la lluna nova i la seva duració era la del cicle lunar: 28-29 dies.

- Els noms primitius dels mesos, formats a partir dels adjectius numerals. Els romans només comptaven 10 mesos. L'any computat començava al mes de març i acabava al mes de desembre. El període de desembre a març era una espècie de "temps mort", que n es comptava, i estava dedicat en part a ritus de purificació col·lectiva en la transició d'un any a un altre.  

EL CALENDARI REPUBLICÀ

L'any

El calendari va ser reformat i modernitzat a partir de l'època etrusca, tot i que els historiadors romans atribuïen aquesta reforma, que va ser vigent fins la fi de la República, al llegendari rei Numa. Amb aquesta reforma es va substituïr el cicle lunar pel solar com a base per al còmput del temps, així l'any natural començava i acabava amb el solstici d'hivern. L'any es va dividir en dotze mesos.

La tradició de començar l'any es va mantenir fins al segle II aC, tant en l'aspecte polític com en l'aspecte militar.

Alguns mesos van continuar tenint una duració ajustada a l'antic sistema lunar, de 29 dies: gener, abril, juny, agost, setembre novembre i desembre. El febrer tenia 28 dies i la resta 31. Era un any de 355 dies. El desfasament de deu dies i escaig respecte del cicle solar es corregia afegint cada dos anys un mes d'uns vint dies a finals de febrer. Aquest sistema era controlat pel Col·legi dels Pontífexs, però mai no va acabar de solucionar satisfactòriament el desfasament.

En resum, la modernització del calendari no va ser total, a causa d'aquesta mescla de conservadorisme i innovació.

Els romans distingien 4 estacions: ver (primavera), aestus (estiu), autumnus (tardor) i hiems (hivern).

Els mesos

Els sis orimers mesos s'anomenaven amb un nom derivat de la divinitat o culte a què estaven consagrats:

- Januarius (gener), pel nom del déu llatí Janus, que s'invocava al principi de cada activitat. També estava dedicat a ell el primer dia de cada mes.

- Februarius (febrer), pel nom de Februus o Februa, divinitat que personificava la purificació pública a què Roma se sometia des dels temps primitius en la transició de l'any.

- Mariut (març), per Mart, que era el protector per excel·lència del romà com a agricultor i com a soldat.

- Aprilis (abril): nom d'interpretació dubtosa; probablement deriva del nom etrusc de la deessa grega Afrodita (apru).

- Maius (maig): en honor de la deessa Maia.

- Junius (juny), perquè estava consagrat a Juno.

La resta de mesos conservaven el nom primitiu.

Els dies

Els dies fasti i nefasti

En el calendari es fixaven els dies que eren no hàbils per reunir el poble en assambles o per celebrar judicis. Eren els nefasti (n). Els que si que eren hàbils eren els fasti (f).

Dies festius

En els calendaris, cada vuit dies n'hi havia un de descans.

A aquests dies de descans s'hi afegien els de les grans festes religioses i els de jocs civicoreligiosos. 

Les vacances escolars coincidien amb les actuals de l'estiu.

La setmana

A mitjan l'època de l'Imperi es va establir la setmana de set dies. Es consagrava cada dia a un astre.

La data

Els romans tenien uns¡ sistema molt domplicat de datar els dies del mes,heretat del calendari lunar primitiu; no els numeraven de l'1 al 31.

Cada mes hi havia 3 dies clau:

- El dia del començament. kalendae

- El que es corresponia amb la lluna plena. Era una data mòbil. idus

- El trercer era una data intermèdia. nonae

Els romans dataven la resta dels dies en relació amb aquestes tres dates clau:

- En la primera meitat del mes, des de les kalendae fins els nonae eren els dies sextus, quintus, cuartus, etc. ante nonae
 

 El calendari julià

 L'any 46, Juli Cèsar, que, a més de dictador, era Pontifex Maximus, va decretar una reforma dràstica del calendari, assessorat per astrònoms egipcis. Així va establir les mesures següents:
1. L'any duraria 365 dies i 6 hores.
2. Els mesos d'abril,juny, setembre i novembre dursrien 30 dies; el febrer 28 dies i la resta, 31 dies.
3. Cada 4 anys s'afegiria un dia més. Aquest dia, suma de les 6 hores sobreres dels 365 dies, s'afegiria després del dia 24 de febrer, que es repetiria. El dia 24 de febrer era a.d. VI kal. martias. Com que es repetiria el dia 24 seria a.d. bis sextum kal. martias. D'aquí ve el nom de bixest amb què es coneix l'any en què s'afegeix aquest dia.
4. El primer dia de l'any seria, amb caràcter general, el dia de les calendes de gener.

En un mot, Cèsar va posar fi a les restes del calendari lunar. Només en van quedar com a testimoni els noms del mesos de la segona part de l'any.
Quan Juli Cèsar va morir, es va canviar en honor seu el nom de quintilius pel de iulius. Més endavant, l'any 8 aC, en honot d'august, es va canviar el nom de sextilis per augustus.    



 

 L'horari

La divisió horària del dia també era diferent del nostre sistema actual de 24 hores, totes amb lal mateixa durada, tant de dia com de nit, durant totes les estacions de l'any.
 
 Les hores del dia i la nit
 Els sitema romà s'ajustava totalment a l'horari solar. El període amb llum estava dividit en dotze hores; com que el període de llum augmentava a mesura que els dies s'atansaven al solstici d'estiu disminuïen a partir de llavors, la duració de les hores també augmentava i disminuïa: una hora de mitjan d'estiu durava uns 30 minuts més que en ple hivern. La mesura aproximada de les hores diürnes es feia mitjançant rellotges de sol. També feien servir rellotges d'aigua.

 

                        

EL RETORN DELS GUERRERS DE TROIA

Conta’m, Musa, les accions d’aquell home astut, que va anar errant durant molt de temps, després d’haver destruït la sagrada ciutadella de Troia. Va veure les ciutats de molts homes i en va conèixer la seva manera de ser. Per la mar, ell va patir moltes penalitats en el seu ànim, lluitant per la seva vida i pel retorn dels seus companys.

HOMER, Odissea 1.1-5

· Aquest text tracta d'Ulisses. Va destruir la sagrada ciutadella de Troia. Va estar viatjan aproximadament 20 anys. No va aconseguir salvar la vida dels seus companys però ell si que la va salvar i va tornar a la pàtria.

 · El senyor dels vents:
Ulisses arribà a l'illa d' Èol, senyor dels vents, que els rebé molt bé i els donà una bossa amb tots els vents del món menys un, que els portaria a Ítaca, un cop ja albiraven la costa, Ulisses s'adormí i vençuts per la curiositat, els seus homes van obrir la bossa i els vents es van desfermar i els van portar de nou a l'illa d' Èol, que no els rebé gens bé. Arribaren a una illa, però al anar davant del rei, esclafà un dels homes d' Ulisses, marxaren d' allà com pogueren mentre els atacaven. Ulisses estava decebut perquè de12 vaixells que havien sortit de Troia en quedava 1.

· Menelau reclamà l'ajuda dels altres reis de Grècia per alliberar Helena i saquejar Troia. El seu germà Agamèmnon es posà al capdavant d'una nombrosa expedició grega que partí cap a Troia. En arribar, aconseguiren desembarcar i van construir un campament prop de la ciutat, on començaren un setge que durà deu anys. Menelau es distingí per la seva valentia en la batalla, fins i tot, recuperà el cos de Patrocle (mort per Hèctor) per entregar-lo a Aquil·les.

 Segons la mitologia grega, Neoptòlem fou un heroi grec fill del mític Aquil·les,que participà en la Guerra de Troia, assassinà el Rei Príam i fou el primer rei de l'Epir.
Odisseu va deixar Troia i va viatjar fins Esciros, on va convèncer Neoptòlem d'allistar-se a la Guerra de Troia. Va ser un dels grecs que es van amagar al ventre del Cavall de Troia. Durant el saqueig de la ciutat, va decapitar el rei Príam davant la seva dona Hècuba, i va portar el cos a la tomba del seu pare, on el deixà sense sepultura i on assassinà la princesa Políxena. També va matar al fill d'Hèctor, Astíanax, i va capturar com a esclaus la dona d'Hèctor, Andròmaca, i el germà d'Hèctor, Helen.

Urbanismo romano

Dibujo y comentario de:

-Templo

 El griego:

• Las columnas descansan en gradas que rodean todo el templo.
• Al templo se puede acceder desde todos los lados.
• Las columnas rodean al templo y están separadas de los muros.
• Las columnas son de orden dórico. Son cortas y pesadas.
• El entablamento está decorado con triglifos y metopas.

 

 

 El romano:

• El templo se eleva sobre un podio o plataforma.
• Al templo sólo se accede por una escalinata en el frente.
• Las columnas en los lados forman parte del muro, están incrustadas en él.
• Las columnas son de orden jónico. Son altas y esbeltas.
•  El entablamento no tiene decoración. El friso es liso.

 

-Teatro

 El griego:

•  Las gradas descansaban sobre una ladera de la montaña.
•  La orquestra era circular y el coro actuaba en ella.
• La cávea rodeaba más de la mitad de la orquestra y se accedia a ella por unas escaleras exteriores.
•  Los párodos eran entradas laterales descubiertas que daban acceso a la orquestra y la cávea.
• La escena era una edificación tangente a la orquestra que servía como telón de fondo.
• El proscenio era una plataforma de 3 o 4 metros de altura que ocupaba la parte anterior de la escena. En ella actuaban los actores cuando se independizaban del coro.

 





















 


 El romano:

• Generalmente las gradas descansaban sobre un sistema de vóbeda de hormigón y de galerías.
• La orquestra era semicircular y los actores no actuaban en ella. Servia de asiento a los personajes importantes.
• La cávea coincidia con el semicirculo de la orquestra y se accedía por una escaleras interiores.
• Los párados eran pasillos cubiertos con una bóveda que daban acceso a la orquestra. Encima de cada uno había un palco para las autoridades.
• La escena era una edificación mucho más alta que coincide con el diámetro del semicirculo de la orquestra.
• El proscenio era una plataforma de 1.5 metros donde evolucionaban los actores.

-Anfiteatro:
 El griego: No había.

El romano:

• Es un tipo de lugar público de la civilización romana, utilizado para acoger espectáculos y juegos.
• la diferencia más notoria entre un anfiteatro y un teatro romano clásico, es que el anfiteatro tiene forma circular u ovalada, mientras que el teatro es semicircular.  
• El graderío se divide en cuatro zonas, siendo la inferior para los senadores y altos cargos de la administración romana, la zona media para la plebe y la superior para las mujeres y los carentes de derechos.

 

LES OBRES PÚBLIQUES DE L'ANTIGA ROMA

Els romans van destacar més com a enginyers que com a arquitectes. Són admirables l'eficàcia, la solidesa i, fins i tot, la bellesa de les seves obres públiques. En les obres públiques com ara carreteres, aqüeductes, clavegueram i fortificacions, va ser on els romans van assolir la perfecció més gran en l'aplicació de les tècniques apreses dels etruscs, dels grecs o dels siris.

·Calçades i ponts 

La calçada 

És el més important de tots els tipus de vies romanes. La seva amplària era de cinc o sis metres, de manera que dos carros es podien creuar sense problemes i tenien amés amés voreres. Estaven construïdes a consciència, amb un paviment de mig metre de fondària, compost per quatre capes de materials diferents, entre dos marges de carreus de pedra. La part superior estava formada per lloses.

Encara es conserven molts trams d'aquest tipus de via. 

 Les distàncies s'assenyalaven amb unes petites columnes de pedra, clavades a terra cada mil passes (1.500 metres aproximadament), anomenades mil·laris. En aqueste columnetes també hi figurava la distància recorreguda, i el nom de l'emperador o del magistrat que havia manat construir o reparar la calçada.






Principals calçades romanes: 
-Via Àpia, que anava des de Roma fins al sud del mar Adriàtic.
-Via Flamínia, que anava des de roma cap al nord de l'Adriàtic.
-Via Aurèlia, que unia Roma amb la Provença.
-Via Augusta, que anava des dels  Pirineus, fins a Cadis. Per la costa continuava per València i desprès anava cap a l'interior.
-Via de la Plata, que unia Astorga amb Mèrida.