Zeus i els seus amants

Alcmena

Zeus es va transformar en Anfitrió, marit d'Alcmena i rei de Tebes, per poder estar en companyia d'Alcmena. La farsa va funcionar i va néixer Heracles.

 

Antíope
És la filla del rei Níceto de Beocia. Per conquistar-la, Zeus es va fer passar per un sàtir i l'encantament va fer el seu efecte. 

Dánae
És la filla del rei Argos, a qui l'oracle va anunciar que el seu nét acabaria amb la seva vida. Per cambiar això va tancar a la seva única filla en una torre de bronze. Zeus es va transformar en pluja daurada per entrar i ho va aconseguir.
 
Europa
El rei Agenor de Fenicia era el seu pare. Zeus es va convertir en toro i va carregar contra el grup de joves donzelles que rodejaben a Europa en el seu bany i se la va emportar fins la illa de Creta. D'aquesta unió van néixer: Minos, Sampredón i Radamanto, que arribarien a ser jutges del inferns.
 

Ganimedes
Era un heroi diví originari de la Tróade. Era fill del rei Tros.
Va ser segrestat per Zeus al mont Ida. Ganimedes passaba allà el temps d'exili cuidant ovelles. Zeus el va veure i se'n va enamorar instantàniament i es va transformar en una àguila i se'l va emportar al mont Olimp.

ESTE VERANO ME VOY A LAS ISLAS GRIEGAS

Mar Jonico
 Las islas que hay en el mar Jonico son:

-Corfú: está situada frente a la costa noroeste del Epiro griego y la sur del Epiro albanés. Es la segunda mayor de las Islas Jónicas. La isla forma parte de la unidad periférica de Corfú y constituye un único municipio, que incluye la propia isla de Corfú y el pequeño archipiélago de Diapontia. La capital y principal ciudad de la isla se denomina también Corfú. En Corfú se ubica la Universidad Jónica.

 De las Playas de Corfú destacan Jalicunas, Bitalades, Marathias, Skudi, Megas Joros, Perulades, Aulaki, Agios Stefanos, Kerasia, Paramonas, Mirtiotisa, Mon Repos, Kondokali, Guvia, Nisaki, Kasiopi, Sidari, Paleocastricha, Ermones, Glifada, Pélecas, Mesongui, Limni, Ai Gordis, Cavos, Benitses, etc... Aunque existen multitud de ellas menos conocidas y apartadas que no tienen nada que envidiar a las primeras.

Clima	Ene	Feb	Mar	Abr	May	Jun	Jul	Ago	Sep	Oct	Nov	Dic
Horas de sol diarias (media)	4	5	7	7	9	10	12	11	9	6	4	2
Máxima [°C]	14	15	16	19	23	28	31	32	28	23	19	16
Mínima [°C]	5	7	10	13	17	20	22	23	21	17	12	10
Precipitaciones	13	11	9	7	5	2	1	1	5	9	12	15

-Léucade: está localizada al norte de las islas de Itaca y Cefalonia y situada frente a la costa de Acarnania. Tiene una superficie de 303 km² y un litoral de 117 km. La cumbre, el monte Stavrota, asciende a 1158 m.

Las principales ciudades son la capital (que lleva el nombre de la isla), Nydri y Vassiliki (puertos hacia las islas de Meganisi y Cefalonia). Las principales actividades de la isla son la agricultura (aceite de oliva y vino), la ganadería y el turismo.

Para los amantes de la arena, el sol y el mar, destacan las playas de Ai Yani, Kacisma, Peculia, Liya, Nidri, Vassiliki, Ayios Nikitas, Sivota y, la más complicada de llegar, Porto Katsiki. En barca y en coche pueden llegar hasta las playas de Milo. Pero para aquellos interesados, el mejor consejo es que se pierdan y exploren las infinitas playas y calas que existen en la isla a la medida de cada uno.

La isla tiene un clima típicamente mediterráneo: veranos calurosos e inviernos fríos, especialmente en las montañas.





-Ítaca: se encuentra al noreste de la isla de Cefalonia. Tiene una superficie de 96 km².  Administrativamente, conforma la unidad periférica de Ítaca. Su capital, Vathí, tiene una de las mayores bahías naturales que sirven como refugio a embarcaciones del mundo. Ítaca es un popular destino turístico, en especial para quienes visitan otras Islas Jónicas.

Sus playas son pequeñas y entrañables: Jirimbi, Paliocáravo, Lucha, Yidaki, Kioni, Poli y Amudaki. Aunque no es una isla de playas arenosas, sino más bien rocosa, pese a que sus vecinas, como Kefalonia, pueden presumir de tener las mejores playas de Grecia.





-Zante:  es una de las unidades periféricas de Grecia. Se menciona en la Odisea de Homero, lo cual quiere decir que se tiene conocimiento de la isla desde antaño.  Cuenta con 123 km de costa. El terreno de la isla es muy montañoso y de nuevo, como en el resto de las Islas Jónicas, encontramos fértiles y verdes llanuras. Sus costas son escarpadas y rocosas en el norte. En el sur son muy arenosas, formando diversos golfos de distintos tamaños, destacando el de Laganás.

El clima es mediterráneo.  


Destacan las preciosas y amplias playas de Alikes. Otras playas muy conocidas son también las de Laganás, Argasi, Keri y Vassiliko. Otras muy especiales son las de Maurantsis, Gerakas y Aguios Nikolaos


 

Mar Egeo  

Las islas que podemos encontrar en el Mar Egeo son Creta, las Cíclades, las del Dodekaneso y las del Egeo Norte.

Nosotras la que escogemos es la de Creta y una de las Cíclades.

-Creta: es la más grande de las islas griegas y la quinta en tamaño de todo el mar mediterráneo Cientos de km de costa, cientos de playas arenosas en una isla que de lado a lado tiene más de 370 kilómetros. Un lugar con altas montañas de más de 2.000 metros de altura y lugares donde en cuevas ocultas nace el mismísimo Zeus. Creta está separada en cuatro partes:
  

Alojamiento:  

Romantica Hotel Apartments (Koutouloufari, Hersonissos, Creta).
7.00 € por noche con cocina incluida.

Para ir a los supers se tiene que ir a Hersonissos porqué en Koutouloufari no hay. Para ir allí iremos andando de iday como alquilaremos una moto para los cinco días volveremos en moto, que nos cuesta 65€ todos los 5 días.

Durante los cinco dias que estaremos allí iremos a la playa y a visitar Hersonissos y los alrededores.

L'educació

Tradicionalment, l'educació dels infants es duia a terme a casa. Durant els primers anys a càrrec de la mare i després a càrrec del pare en el cas dels nens. Els pares els transmetien els coniexemnts del seu ofici, els costums dels avantpassats i els deures i drets propis dels ciutadans; a més, els ensenyaven a llegir, a escriure i a comptar, i també a nedar, a muntar a cavall i a fer servir l'espasa i la javelina. Així els educaven per ser ciutadans honrats i útils a la comunitat, capaços de guanyar-se la vida i prosperar.
L'escola, on es reunien alumnes procdents de diverses famílies per aprendre d'un mestre professional, comença a generalitzar-se a Roma a finals de l'època de la República. Eren escoles privades on cada alumne pagava una quantitat al mes. Estaven al fòrum o als carrers propers, en locals habitats sense mitjans ni comoditats. Durant l'època imperial es van crear escoles públiques a Roma i les principals ciutats de les províncies, sufragades per l'Estat o pels consells municipals.
En el sistema escolar romà hi havia 3 nivells: ludus litterarius, l'escola de gramàtica i l'escola retòrica.

Primera etapa: ludus litterarius   

Arribava fins als 11 o 12 anys. Era a càrrec del litterator o magister ludi. Eren escoles que tenien poc prestigi. Els professors estaven mal considerats i mal pagats. Solien ser homes de condició social molt baixa, generalment lliberts o fins i tot esclaus, que la majoria de vegades havien d'imposar la disciplina base de la palmeta o la ferula, i cobraven un sou ínfim, segons el nombre d'alumnes que tenien. Les famílies de la nobilitas no enviaven els seus fills a aquestes escoles, perquè preferien professors particulars, grecs. Els nens de família de classe mitjana solien anar a l'escola acompanyats d'un esclau, moltes vegades també d'origen grec, anomenat pedagog ("mainader").
La funció d'aquest mestre era ensenyar a llegir, escriure i comptar, tasca en la qual invertia bastants anys. La metodologia que feia servir era lenta, pesada i avorrida. Es començava per ensenyar el nom i l'ordre de les lletres i després a escriure. Quan ja sabien escriure lletres passaven a escriure síl·labes. Només tenien un llibre de text: la Llei de les XII taules, que els alumnes acabaven aprenent de memòria.
Per comptar havien de combinar un sistema decimal amb el duodecimal que feien servir en algunes activitats de la vida quotidiana; per això comptaven amb els dits de les mans i amb un àbac.
No hi havia cap lloc concret destinat a l'escola; qualsevol local aïllat de la gent amb una simple cortina podia anar bé. El mobiliari era escàs, una cadira amb respatller per al professor i cadires plegables per als alumnes.

 Segona etapa: l'escola de gramàtica

 Aquests estudis estaven reservats als fills de famílies amb recursos i eren des dels 12 als 16 anys. Tot i que molts deixaven l'escola en aquest nivell per començar al món dels negocis o de les professions liberals. El ludus grammaticus estava pensat com a preparació pel nivell superior. Era impartit per el grammaticus, que tenie una mica més de prestigi i estav amés ben pagat que el litterator. Els primers professors d'aquest nivell d'ensenyament eren grecs. En aquestes escoles s'ensenyava bàsicament la llengua i la literatura grega i es feia servir exclusivament la llengua grega. Progressivament s'hi va aanr introduint l'estudi de la llengua i literatura llatines, i s'hi van incorporar professors llatins.
La metodologia que feien servir estava regulada. Es dividia en diverses etapes:
1. La lectura de text en veu alta.
2. Comentari per comprendre perfectament el text.
3. Crítica del text i comentari dels errors detectats.
4. Judici sobre l'obra o fragment llegit.
El comentari de l'obra escollida portava aparellat l'estudi d'altres disciplines, com la mitologia, la història, la geografia i l'astronomia, però tot d'una manera molt superficial i asistemàtica. 
 

La família i el matrimoni

Societat religiosa i civil

Formaven la família tots els membres subjectes al pater familias: la mare, els fills, els néts i altres descendents, i, a més, els esclaus.  La paraula família, derivada de famulus, "serf", en origen significava el conjunt dels esclaus d'una casa.
A causa de l'enorme pes que hi tenia la religió, hem de considerar la família romana no només com una societat civil, sinó també com una societat religiosa. 

La família com a societat religiosa

 Fustel de Coulanges, en l'obra La  ciutat antiga, definia la família com "un grup de persones a les quals la religió permetia invocar la mateixa llar i oferir menjar fúnebre als mateixos avantpassats". Entre les persones que formaven aquesta societat religiosa no hi havia l'esposa, si no renunciava prèviament al culte a la seva pròpia família.
El pater familias era l'únic al qual li corresponia celebrar els ritus familiars, i entre les seves obligacions es trobava la de conservar-los i transmetre'ls als seus descendents a través d'un fill de sexe masculí.

Déus privats  

A més dels déus oficials de l'Estat, cada família tenia els seus propis:
- Lar familiar. Era el déu protector de la casa, representat pel foc domèstic, al qual es venerava al lararium, una petita capella situada a l'atri de la casa.
- Penats. Eren déus protectors dels queviures de reserva de família; se'ls solia representar com dos joves que tenien a les mans el corn de l'abundància.
- Manes. Ànimes dels difunts als quals anualment se'ls feia ofrenes de flors, llet, vi i mel, bé per l'aniversari de la seva mort, bé per les festes Parentalia que se celebraven al febrer.
- Genius. Era l'esperit protector del pater familias com a generador i continuador de l'estirp familiar. Se'ls acostumava a representar amb forma de serp. Les dones tenien la deessa Juno com a grni comú.     

EMÈRITA AUGUSTA

Orígens

Va ser una ciutat romana fundada l'any 25 a.C. pel llegat Publi Carisi per ordre d'August per assentar als soldats llicenciats (emèrits) de les legions X Gemina i V Alaudae  que havien lluitat a les guerres càntabres. Des d'aprop del 15 a.C. va ser la capital de la nova provincia de Lusitania o des de finals dels segle III capital de Diòcesis d'Hispania.
 

  Edificis

- Teatre

És una construcció promoguda pel cònsul Marco Vispanio Agripa. Va ser construit en els anys 15 a 16 a.C. El teatre a sofert varies remodelacions, la més important, a finals del s. I o principis del s. II, quan es va aixecar l'actual façana o front d'escena. Una altre, entre els anys 330 i 340, es van introduir nous elements arquitectònics-decoratius i es va conrstruir una calçada que rodeja el monument.

- Amfiteatre

 Va ser innaugurat al 8 a.c. Aquest edifici estava destinat a les lluites entre gladiadors, entre feres o entre homes i feres. És un edifici format per una arena central de forma elíptica rodejada per una graderia per a 15.000 persones, dividit en tres zones igual que el teatre. Només es conserva la zona inferior en l'actualitat.

 

- Circ

Era l'edifici més gran d'espectacles de la ciutat. Degut a les seves grans dimensions, estava fora del recinte emmurallat, al costat de les calçades que unien Emérita amb Corduba (Córdoba) i Toletum (Toledo). Tenia un aforament d'uns 30000 espectadors distribuits en una graderia. La seva construcció data de principis del s.I. 

 

- Aqüeductes

Aqüeducte dels Miracles

Formava part de la conducció que portava l'aigua a Mérida des de l'embalsament de Proserpina, situat a 5 km de la ciutat. Data d'inicis del I d.C. Se'l coneix amb aquest nom, degut  que sembla un miracle que segueixi en peu.

Aqüeducte de Rabo de Buey-San Lázaro

Portava l'aigua dels manantials subterranis situats al nord de la ciutat. Es conserva bastant bé la conducció subterrània.

- Temple de Diana

L'edifici pertany al fòrum municipal de la ciutat. És un dels pocs de caràcter religiós que es conserva en un estat satisfactori. L'edifici estava dedicat al culte imperial. La seva construcció data de finals del s. I a.C. o principis del I d.C., en l'època augustea.

Es de planta rectangular i rodejat de columnes, té el front orientat al fòrum.

EL CÒMPUT DEL TEMPS

Cronologia

Per fixar l'any d'un esdeveniment els romans van utilitzar diferents sistemes:

- Fixar-lo a partir del començament de l'era romana, que tenia com a any 1 el de la fundació de la ciutat. Els romans escrivien ab urbe condita (a.u.c.) després del numeral de l'any. Per a ells el naixement de Crist va ser el 753 a.u.c.

 - A partir del començament de l'època de la República, amb la instauració del consolat el sistema més utilitzat era indicar la data mitjançant els noms dels cònsols d'aquell any.

- El sistema menys freqüent era el que podriem anomenar era republicana, que prenia com a any 1 el de l'expulsió dels reis, 509 aC.

   El calendari primitiu

La fixació del nombre dels mesos i dels dies de cada mes i, per tant, la fixació del nombre dels dies de l'any, va anar variant al llarg de la història de Roma. Es poden distingir tres grans etapes: el calendari primitiu, el republicà i el julià.

 El calendari primitiu teni les característiques següents:

 - Era de base lunar; el començament dels mesos coincidia amb l'aparició de la lluna nova i la seva duració era la del cicle lunar: 28-29 dies.

- Els noms primitius dels mesos, formats a partir dels adjectius numerals. Els romans només comptaven 10 mesos. L'any computat començava al mes de març i acabava al mes de desembre. El període de desembre a març era una espècie de "temps mort", que n es comptava, i estava dedicat en part a ritus de purificació col·lectiva en la transició d'un any a un altre.  

EL CALENDARI REPUBLICÀ

L'any

El calendari va ser reformat i modernitzat a partir de l'època etrusca, tot i que els historiadors romans atribuïen aquesta reforma, que va ser vigent fins la fi de la República, al llegendari rei Numa. Amb aquesta reforma es va substituïr el cicle lunar pel solar com a base per al còmput del temps, així l'any natural començava i acabava amb el solstici d'hivern. L'any es va dividir en dotze mesos.

La tradició de començar l'any es va mantenir fins al segle II aC, tant en l'aspecte polític com en l'aspecte militar.

Alguns mesos van continuar tenint una duració ajustada a l'antic sistema lunar, de 29 dies: gener, abril, juny, agost, setembre novembre i desembre. El febrer tenia 28 dies i la resta 31. Era un any de 355 dies. El desfasament de deu dies i escaig respecte del cicle solar es corregia afegint cada dos anys un mes d'uns vint dies a finals de febrer. Aquest sistema era controlat pel Col·legi dels Pontífexs, però mai no va acabar de solucionar satisfactòriament el desfasament.

En resum, la modernització del calendari no va ser total, a causa d'aquesta mescla de conservadorisme i innovació.

Els romans distingien 4 estacions: ver (primavera), aestus (estiu), autumnus (tardor) i hiems (hivern).

Els mesos

Els sis orimers mesos s'anomenaven amb un nom derivat de la divinitat o culte a què estaven consagrats:

- Januarius (gener), pel nom del déu llatí Janus, que s'invocava al principi de cada activitat. També estava dedicat a ell el primer dia de cada mes.

- Februarius (febrer), pel nom de Februus o Februa, divinitat que personificava la purificació pública a què Roma se sometia des dels temps primitius en la transició de l'any.

- Mariut (març), per Mart, que era el protector per excel·lència del romà com a agricultor i com a soldat.

- Aprilis (abril): nom d'interpretació dubtosa; probablement deriva del nom etrusc de la deessa grega Afrodita (apru).

- Maius (maig): en honor de la deessa Maia.

- Junius (juny), perquè estava consagrat a Juno.

La resta de mesos conservaven el nom primitiu.

Els dies

Els dies fasti i nefasti

En el calendari es fixaven els dies que eren no hàbils per reunir el poble en assambles o per celebrar judicis. Eren els nefasti (n). Els que si que eren hàbils eren els fasti (f).

Dies festius

En els calendaris, cada vuit dies n'hi havia un de descans.

A aquests dies de descans s'hi afegien els de les grans festes religioses i els de jocs civicoreligiosos. 

Les vacances escolars coincidien amb les actuals de l'estiu.

La setmana

A mitjan l'època de l'Imperi es va establir la setmana de set dies. Es consagrava cada dia a un astre.

La data

Els romans tenien uns¡ sistema molt domplicat de datar els dies del mes,heretat del calendari lunar primitiu; no els numeraven de l'1 al 31.

Cada mes hi havia 3 dies clau:

- El dia del començament. kalendae

- El que es corresponia amb la lluna plena. Era una data mòbil. idus

- El trercer era una data intermèdia. nonae

Els romans dataven la resta dels dies en relació amb aquestes tres dates clau:

- En la primera meitat del mes, des de les kalendae fins els nonae eren els dies sextus, quintus, cuartus, etc. ante nonae
 

 El calendari julià

 L'any 46, Juli Cèsar, que, a més de dictador, era Pontifex Maximus, va decretar una reforma dràstica del calendari, assessorat per astrònoms egipcis. Així va establir les mesures següents:
1. L'any duraria 365 dies i 6 hores.
2. Els mesos d'abril,juny, setembre i novembre dursrien 30 dies; el febrer 28 dies i la resta, 31 dies.
3. Cada 4 anys s'afegiria un dia més. Aquest dia, suma de les 6 hores sobreres dels 365 dies, s'afegiria després del dia 24 de febrer, que es repetiria. El dia 24 de febrer era a.d. VI kal. martias. Com que es repetiria el dia 24 seria a.d. bis sextum kal. martias. D'aquí ve el nom de bixest amb què es coneix l'any en què s'afegeix aquest dia.
4. El primer dia de l'any seria, amb caràcter general, el dia de les calendes de gener.

En un mot, Cèsar va posar fi a les restes del calendari lunar. Només en van quedar com a testimoni els noms del mesos de la segona part de l'any.
Quan Juli Cèsar va morir, es va canviar en honor seu el nom de quintilius pel de iulius. Més endavant, l'any 8 aC, en honot d'august, es va canviar el nom de sextilis per augustus.    



 

 L'horari

La divisió horària del dia també era diferent del nostre sistema actual de 24 hores, totes amb lal mateixa durada, tant de dia com de nit, durant totes les estacions de l'any.
 
 Les hores del dia i la nit
 Els sitema romà s'ajustava totalment a l'horari solar. El període amb llum estava dividit en dotze hores; com que el període de llum augmentava a mesura que els dies s'atansaven al solstici d'estiu disminuïen a partir de llavors, la duració de les hores també augmentava i disminuïa: una hora de mitjan d'estiu durava uns 30 minuts més que en ple hivern. La mesura aproximada de les hores diürnes es feia mitjançant rellotges de sol. També feien servir rellotges d'aigua.