Medea

Medea era la filla d'Eetes, rei de la Còlquida i de la nimfa Idia. Era sacerdotessa d'Hècate, que alguns consideren la seva mare i de la qual se suposa que va aprendre els principis de la bruixeria junt amb la seva 
 tia, la maga Circe. 

Quan Jàson i els argonautes van arribar a Còlquida i van reclamar el velló d'or, el rei Eetes els va prometre que l'hi lliuraria només si eren capaços de realitzar certes tasques.
 
Medea va visitar aquella mateixa nit la tenda de Jàson i li va proporcionar pocions i instruccions per ajudar-lo.  
Després de sortir airós d'aquesta prova, Eetes es va enfadar  i es va negar a complir la seva part del tracte. Guiats llavors per Medea els argonautes van arribar al bosc on s'amagava el Velló d'Or, on Medea  els va ajudar a aconseguir-lo.

L'expedició dels argonautes va partir llavors amb la companyia de Medea, ja que, sabedora que la seva traïció mai no seria perdonada i estant perdudament enamorada de Jàson, havia pregat poder fugir amb l'expedició a canvi dels seus serveis. Jàson no només hi havia accedit, sinó que va prometre fer-la la seva esposa, jurant-li que li seria sempre fidel. 

 
 

Eetes va enviar llavors el seu fill gran Apsirt al capdavant d'una gran flota a perseguir-los. Quan va aconseguir  atrapar-los, Jàson va acordar amb Apsirt lliurar Medea a canvi de poder continuar el seu viatge amb el velló d'or. Però Medea va pensar novament un estratagema perquè el seu germanastre es presentés sol a la negociació, cosa que va aprofitar Jàson per assassinar-lo a traïció i llançar el seu cos al mar, tallat en múltiples trossos. 








Mentre Jàson buscava el velló d'or, Hera continuava maquinant la manera de venjar-se del rei Pèlies, que odiava profundament. Va utilitzar artificis per fer-lo enamorar de Medea. Quan Jàson i Medea van arribar a Iolkos, Pèlies es va negar a lliurar-li el tron, malgrat que havien portat el velló. Medea va conspirar llavors perquè les filles de Pèlies matèssin el pare: disfressada de vella sacerdotessa d'Artemisa, els va demostrar que es podia rejovenir un ancià trossejant Èson (el pare de Jàson) i bullint els trossos en un calder. A l'instant un Èson rejovenit va saltar d'aquest. Però quan les filles de Pèlies, exceptuant la menor d'elles, amb la millor intenció, van fer el mateix, aquest no va sobreviure.
 

Malgrat haver-se deslliurat ja de Pèlies, els habitants de Iolkos van avorrir el magnicidi i Jàson i Medea es van veure obligats a deixar Iolkos partint cap a Corint, cridats pels habitants d'aquesta ciutat sobre la qual Medea pretenia tenir drets al tron. Allà Jàson va acordar amb el rei Creont abandonar Medea, a la que el Rei pretenia expulsar de Corint, per unir-se a la seva filla la princesa Glauca. 
Medea llavors, arrossegada per la gelosia, va enviar a Glauca com a regal de casament un mantell d'irresistible bellesa. Quan Glauca el va rebre de mans de la serventa de Medea se'l va posar tot seguit, alliberant la màgia continguda en ell que la va convertir en una teia flamejant. Les flames la van consumir totalment a ella i a Creont, que es va abalançar sobre ella amb intenció de salvar-la. 
A continuació, segons la versió que ens ha arribat i per fer el màxim dolor a Jàson, va matar els dos fills que havien tingut en comú. 
Una altra versió afirma que Jàson havia deixat Medea per Creusa, que sembla ser la pròpia Glauca, a la qual Medea va regalar un vestit que en posar-se'l se li enganxaria al cos i la mataria.
Els habitants de Corint, bé en revenja per la mort de Creont o bé decebuts pel comportament de Medea, la van apedregar al temple d'Hera i la van obligar a abandonar la ciutat en el carro de serps alades que li havia regalat el seu avi Helios.

http://www.rtve.es/alacarta/videos/mitos-y-leyendas/mitos-leyendas-medea/1582962/

El dret romà

Definició
Per expressar el concepte de dret, els romans van fer servir la paraula ius, que van definir com ars boni et aequi,"l'art del que és bo i el que és just". A partir del segle IV, el terme ius va ser substituit per derectum, mot derivat de directum, "el que és recte", i d'aquí deriva la paraula dret.

El conjunt de lleis de l'època romana
El dret romà té capacitat per obligar a complir les normes amb valor de llei acumulades al llarg de la història de Roma. Des de les lleis no escrites, que constituïen l'anomenat <>, fins les lleis escrites, la història de les quals comença amb les famoses Lleis de les XII taules. Aquest conjunt de lleis es distribuïa en dos grups. Les que afectaven exclusivamentt els ciutadans constituïen el <>; aquest dret era públic pel que feia a la regulació de l'organització de la República, però tenia un aspecte privat, pel qual es regien les relacions entre els ciutadans, ja que regulava el dret de propietat, de família, de comerç, etc. Les que afectaven relacions amb altres pobles, o els litigis dels estrangers a Roma, o d'un ciutadà amb un estranger, constituïen l'anomenat <> i es basaven en el dret natural.
Durant l'època de la República, el principal òrgan legislatiu era l'Assamblea. A partir del segle II dC, l'emperador legislava sense intermediaris a través de les anomenades constitucions imperials.

La jurisorudència romana
En segon lloc, s'entén per dret romà el conjunt d'obres que ens han arribat de l'època romana en què s'estudiaven, comentaven resumien i compilaven les normes legals, és a dir, la jurisprudència. Constitueixen una autèntica ciència jurídica i són la font principal que tenim per conèixer aquest valuosíssim llegat romà. És obra dels anomenats juristes o juriconsults, especialment de l'època imperial.

Una matèria d'estudi
Finalment, per dret romà s'entén una assignatura, una matèria fonamental en els estudis de dret pràcticament fins a l'actualitat. El dret romà ha continuat present en tots els plans d'estudi de les facultats de dret de tot el món.

Història del dret romà
En la formació i el desenvolupament del dret romà podem distingir les tres etapes que veurem a continuació.
Des de la fundació de la ciutat (754 aC) fins al final de la Segona Guerra Púnica       (201 aC)
La societat estava organitzada en dos grans blocs: patricis i plebeus.

El populus romanus Quiritium estava format únicament pels patricis, anomenats així perquè eren descendents dels fundadors. 
Al costat d'aquest populus romanus hi havi la plebs, els components del qual provenien de pobles limítrofs i tenien alguns drets però els en faltaven d'altres. A més d'aquesta plebs, hi havia els clients, adscrits a la protecció dels patricis.
En aquesta primera etapa el dret es coneix com ius civile o ius Quiritium, perquè només afectava els ciutadans, persones amb dret de ciutadania, que els plebeus i estrangers no tenien.
Des del final de la Segona Guerra Púnica fins a la mort d'Alexandre Sever (235 dC)
És l'època de més expansió de Roma, en que deixa de ser una ciutat Estat i passa a se una capital. 
El tracte dels romans amb altres pobles els va permetre conèixer algunes idees i institucions jurídiques que van donar origen al dret de gents ius gentium, que es pot definir com un ius civile aplicable als estrangers.
Des de la mort d'Alexandre Sever fins a Justinià
L'Imperi va entrar en una profunda crisi, que va fer trontollar els fonaments de l'Imperi que havia aconseguit sobreviure.
Tot i que el nou centre del poder estaca situat a l'orient, el llatí va continuar sent la llengua oficial dels tribunals i el dret romà va sobreviure en fora de col·leccions i compilacions.  
  

 Excursió a Tarragona

-Muralles: Murs ciclopeds o megalítics, sillars romans

 

 -Torre de vigilància

 

-Centre ciutat: cardus, decumanus

 
-Temple d’August

-Pretori
 

 -Circ

 

-Fòrum provincial

-Inscripcions: 12

 

  

 

   

-Amfiteatre

         

-Aqüeducte

Tàrraco

Breu història de Tarragona:

Els noms dels diferents pobles ibèrics que habitaven les terres catalanes, encara que es fa difícil d'establir-ne els límits amb una mica de precisió, són a les comarques meridionals del Principat, els ilercavons estaven centrats en la zona del Baix Ebre, mentre que els cessetans ocupaven el Camp de Tarragona i també, probablement, la Conca de Barberà i el Penedès.
Hi ha una important densitat de jaciments ibèrics especialment a les terres de l'Ebre. N'és un bon exemple el poblat del Castellet de Banyoles (Tivissa), situat en una gran plataforma que domina i controla el pas del riu. Les diverses excavacions que s'hi han realitzat han permès conèixer parcialment el seu urbanisme i l'excepcional sistema de defensa. Sembla que podem situar l'època de florida del poblat en els segles IV i III aC. També al Camp de Tarragona les estacions ibèriques són nombroses. Es poden recordar les de Fontscaldes, del Vilar (Valls), dels Garràfols (Vallmoll), del Degotall (Alcover), del puig de Santa Anna (Castellvell del Camp), de les Timbes (Riudoms), etc.
 

Després de desembarcar a Empúries, Gneu Corneli Escipió va iniciar la conquesta de tota la costa catalana fins al riu Ebre i es va enfrontar a les tribus indígenes que havien estat sotmeses als cartaginesos. La primera batalla es va lliurar a prop de Kese i els romans van ocupar el poblat. Després de la definitiva expulsió dels cartaginesos d'aquesta àmplia zona costanera, Tàrraco es va convertir en el campament d'hivern de les legions romanes.
 Un cop instal·lades les tropes i assegurada la defensa de la nova base militar mitjançant la construcció d'una muralla, els romans van començar la conquesta de les terres interiors ocupades per les tribus aliades dels cartaginesos. Tàrraco adquirirà el caràcter de plaça forta. Dos elements resultaran decisius per a la seva posterior evolució urbana i, fins i tot, la condicionaran fortament: la muralla i el port.
L'any 45 aC, Juli Cèsar li va concedir l'estatut de colònia romana de dret romà, (Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco). Posteriorment, l'any 27 aC, August, li va concedir la capitalitat de la província Tarraconense dins de la nova organització provincial. 

 

Els visigots

Al 476 dC. el rei dels visgods, Euric, va conquistar i arrassar Tàrraco.

Al 459 dC l'emperador Mayorià va visitar la provincia, camí de Carthago Nova, on hi havia reunint-se una flota de l'Imperi d'Occident i de l'Imperi d'Orient, expedició que va fracassar quan els bàndals van destruir la flota imperial a la batalla de Cartagena.

 

Els àrabs

La ciutat de Tàrraco va ser conquistada pels àrabs cap al 713-714 dC durant la invasió àrab de la Península Ibèrica. La majoria dels historiadors afirma que la ciutat va ser destruida després de resistir un atac d'un mes. Tàrraco va perdre casi tota l'importància administrativa i religiosa que li quedava després de la conquista.

 Amfiteatre

És una edificació romana de l'antiga Tàrraco. Cap al segle VI s'hi va edificar al bell mig una basílica visigòtica dedicada a sant Fructuós, martiritzat al mateix amfiteatre. Sobre aquesta basílica s'hi va superposar al segle XII l'església romànica de Santa Maria del Miracle.  L'amfiteatre va ser construït al sud-est de la ciutat de Tàrraco, fora del recinte emmurallat al sud de la via Augusta, al costat del mar i prop de la porta d'accés a la ciutat.
Tàrraco va ser una de les poques ciutats d'Hispània on es va construir un amfiteatre quan ja es disposava d'un circ i d'un teatre, privilegi que només tenien les principals ciutats de l'Imperi.
Edificat en l'època de la dinastia Flàvia (segona meitat del segle I dC), es va reformar l'any 221, durant el govern de l'emperador Heliogàbal.
 

Teatre

El Teatre romà de Tarragona és un teatre romà construït en època d’August, en les proximitats del Fòrum de la Colònia i de la zona portuària de Tàrraco, actual Tarragona. Per a la seva construcció s'aprofità el fort desnivell del terreny on es recolzà parcialment la graderia. Malgrat haver estat objecte d’importants destruccions en el decurs del segle XX, conserva restes de les tres parts més importants, la graderia (cavea), l'hemicicle situat al peu de la graderia reservat a les personalitats (orchestra) i l'espai destinat a les representacions teatrals (scaena).

 

Circ

Era l'edifici on es desenvolupaven les curses de cavalls, així com les de bigues i quàdrigues amb capacitat per a 20.000 persones, on es duien a terme les curses de carruatges. Va ser edificat durant el govern de l'emperador Domicià (81-96 dC) i va estar en funcionament fins al segle V dC.

La seva construcció respon a un projecte unitari que es fonamenta sobre la concessió per part de Vespasià del ius latii a les províncies hispanes entorn de l'any 73 dC. És per aquest motiu que el circ formarà part d'un gran complex monumental estructurat en tres terrasses que esdevindrà el reflex de l'Estat a la província.

Fòrums
A l'extrem sud-oest de Tàrraco s'alçava el fòrum, el centre administratiu i religiós de la ciutat i del seu districte judicial (conuentus).
Es tractava d'un edifici cobert, de tres naus, amb una columnata entorn de tot el seu perímetre que permetia elevar la nau central i il·luminar l'espai interior (14 x 4 columnes corínties). Al llarg del costat nord hi havia dotze petits locals d'ús indeterminat -en queden els fonaments de nou- i al centre s'obria un absis rectangular, que s'ha identificat com l'aedes Augusti, separada de la nau lateral per dues columnes, el tribunal de justícia presidit per l'estàtua de l'emperador.


A banda del fòrum per als afers de la ciutat a Tàrraco hi havia un altre fòrum, exclusivament dedicat a la província i edificat en temps de Vespasià, després del 70 d.C. El fòrum provincial constitueix un complex desmesurat en relació als conjunts arquitectònics romans paral·lels, fins i tot el comparem amb els fòrums imperials de la mateixa Roma.
Temple d'August

Va ser un temple romà de la ciutat de Tarragona dedicat a l'emperador August, construït al s. I dC. 
Coneguda l'existència de l'edifici per referències escrites i numismàtiques, aquestes fonts no en citen l'emplaçament exacte. L' historiador romà Tàcit esmenta que després de la mort d'August (14dC), una ambaixada hispana sol·licità permís a l'emperador Tiberi, l'any 15, per a aixecar el temple dedicat a August. Per les monedes se sap que la façana del temple presentava vuit columnes i estava aixecat sobre un pòdium. Les emissions monetàries representen a més l'estàtua sedent del déu August que es devia venerar a la cel·la del temple.

Muralles

Va ser una de les primeres grans obres que els romans van emprendre, després del desembarcament dels Escipions a Empúries i de l'arribada a Tàrraco. 

Des de l'època romana, amb la primigènia estacada de fusta que envoltaria l'establiment militar i les dues fases constructives inicials, fins a l'actualitat, aquesta muralla ha anat patint tota una sèrie de transformacions i s'ha anat refent quan ha estat necessari de forma que, avui en dia, és el resultat de pràcticament vint-i-dos segles d'evolució. A més, amb el temps, parts de la mateixa s'han anat integrant dins les edificacions medievals, modernes i contemporànies de la ciutat formant avui una unitat en si mateixes.

Restes romanes de la província
-Aqüedcte: és un sistema o conjunt de sistemes d'irrigació que permet transportar aigua en un flux continuu des d'un lloc accessible a la naturalesa fins a un punt de consum distant.
 
-Arc de Berà: és un arc de triomf situat a Roda de Berà. L'arc es troba situat sobre el traçat del que fou la via Augusta. D'una sola obertura, està construït amb carreus de pedra local, amb vuit pilastres estriades, rematades per capitells corintis, que sostenen un entaulament amb una inscripció al·lusiva a la seva construcció. Se suposa que va ser dedicat a August o al seu geni i que va servir per marcar els límits territorials que depenien de Tàrraco.

-Monument als Escipions: és un monument funerari en forma de torre construït a la primera meitat del segle I dC al costat de la Via Augusta. Està format per tres cossos superposats i a la façana de l'intermedi presenta dues figures d'Atis – divinitat oriental funerària – que sostenen una inscripció. Una errònia identificació de les figures amb els germans Escipions és l'origen del nom tradicional.

 EMPÚRIES

Paliàpolis

L'illa on es situava la Paliàpolis es troba en l'actualitat unida a terra firme. Sobre aquesta illa es troba el poble medieval de Sant Martí d'Empuries, mentres que la part que anteriorment va ser el port i que va ser sepultada per els sediments es troba coberta d'horts. Aquesta zona no ha sigut excavada gaire perquè des de l'antiguitat ha estat habitada. 
Després de la fundació de la Neàpolis, la Paliàpolis s'ha utilitzat com acròpolis (fortalesa i temple). 

Neàpolis
Va ser fundada al 550 aC. Casi tot el que es veu a simple vista, és de les èpoques republicana i imperial. El que és grec, tant de les èpoques arcaica i clàssica com de la època helenística, es troba al subsòl i només és visible en certs sondejos realitzats abans de 1939, i en les zones excavades a partir dels anys 80, especialment a la zona del sud de la ciutat.

Muralles i edificacions defensives
La Neàpolis era un recinte enmurallat formant un rectangle molt irregular de 200m per 130m, situant-se el port al nord. El sud de la Neàpolis està delimitat per una muralla construïda en la segona mitat del segle II aC. La muralla està flanquejada per dues torres cuadrangulars.
 La muralla que tancava la Neàpolis per l'oest, s'ha documentat l'existència d'una torre o atalaya de gran tamany, que ha sigut datada del segle V aC.


El  recinte de Serapis
Al mateix temps que es construïa la muralla externa de la ciutat i es demolia la muralla grega, a Empúries es va decidir construir una plaça porticada en l'espai guanyat al desplaçar la muralla. A meitat del s. I aC. va sofrir una important transformció, al ser construït a la zona occidental un temple dòric amb escales laterals, dedicat segurament a Serapis.
De l'existència d'aquest recinte a Serapis,  es suposa l'importància que els cultes procedents del Mediterrani oriental, segurament per l'arribada de mercaders d'Orient, que van aprofitar l'existència d'una ciutat portuària, oberta a l'exterior, per establir-s'hi i transformar-la als segles II i I aC, en un empori comercial i cultural de gran influència.

AQUAEDUCTUS

AQUAE

Frontino, s.I dC
“Pongo por encima de las pirámides de Egipto i de los templos griegos el sistema de traída de agua de Roma porque aquellos son superfluos e inútiles aunque hermosas i famosas.”

En el siglo IV dC en Roma existían más de 900 casas de baños públicos entre ellas 11 gigantescas termas que requerían el aporte continuo de agua.

Todas las grandes ciudades de la antigüedad estaban asentadas a la orilla de un rio normalmente caudaloso (Guadalquivir, Ebro, Guadiana, Tíber). Pero todas tenían un rasgo en común: no usaban esas aguas para consumo humano, las aguas las traían de otro lugar ¿Por qué? Porque buscaban aguas limpias, puras, sanas y agradables que generalmente estaban muy alejadas de las ciudades, en manantiales de montaña: CAPUT AQUAE

L'aqueducte és un sistema o conjunt de sistemes d'irrigació que permet transportar aigua en un flux continuu des d'un lloc accessible a la naturalesa fins a un punt de consum distant. Qualsevol assentament humà necessita dispondre d'un sistema de provisionament d'aigua per satisfer les seves necessitats vitals. 
La solució que feien servir antigament era ficar el poblat al costat d'un riu o manantial. Una altra solució era excavar pous dins o fora de la zona habitada. Però quan el poblat passa a ser una ciutat, es fan necessari sistemes de conducció que obtinguin l'aigua en els punts més adequats de l'entorn i la porten a on s'ha establert la població.
Per cubrir aquesta necessitat, es començen a fer obres de gran embergadura per assegurar un subministre d'aigua. Els enginyers romans, gràcies a l'ús del formigó, van ser els que van posar a punt tècniques que es van generalitzar per tot el Mediterrani.
La major part del recorregut es feia per canals, en general coberts, que es construien per els costats de le muntanyes, seguint la linia de pendent desitjada, i cada cert temps es posaven caixes d'aigua o arques d'aigua, petits dipòsits que servien per regular el caudal o decantar els sòlids que l'aigua pogués arrastrar.
 

 A vegades havien de salvar desnivells més grans i en ells feien arqueries o ponts. Com els ponts són la prt més visible de la obra, ha quedat la costum de dir-li "aqueductes" a la propia arqueria. En moltes ocasions, aquest aqueductes romans van continuar en ús duran l'Edat Mitjana i inclús en temps moderns gràcies a restauracions. I, per suposat, se'n van fer de nous. Al segle XX, els progressos en la producció de ciments, formigó amb acer, els nous materials i tècniques en la construcció de conductes i la possibilitat de construir potents estacions de bombeig van revolucionar les conduccions d'aigua i van simplificar la seva adaptació al terreny.






Els romans van construir els aqueductes més importants en tamany, així com en major cantitat, en tots els seus territoris. Segons Frontino els romans es van conformar durant molts anys amb l'aigua que extreien del Tiber, els pous i els manantials. Les coses van ser així durant 441 anys des de la fundació de la ciutat. El seu primer aqueducte va ser subterrani, l' Aqua Apia, que era uns 16km, construit per iniciativa del censor Apio Claudio Craso en l'any 312 aC. Més tard van construir el primer que portava aigua sobre la superficie, l' Aqua Marcia, a Roma, que recorria uns 90 km. Poc després del 97, els aqueductes de Roma  eren de conducció subterrania la major part del seu traçat, però té a les proximitats de la ciutat un breu tram que surt a la superficie sobre mur i arqueries.
L'aqueducte que alimentava Cartago, recorria uns 132 km, dels quals 17 km eren arqueries.
És, doncs, un fet que els aqueductes més antics de la urbs preferien la conducció subterrània sempre que era possible. Amb el pas del temps es van substituir en algunes conduccions els rodejos que exigia el traçat subterrani per traçats més curts sobre arqueries. La preferència per els traçats subterranis en els aqueductes més antics era per l'interés a protegir les conduccions de sabotatges en períodes de guerra.

Mujeres malditas - Ariadna