El dret romà

Definició
Per expressar el concepte de dret, els romans van fer servir la paraula ius, que van definir com ars boni et aequi,"l'art del que és bo i el que és just". A partir del segle IV, el terme ius va ser substituit per derectum, mot derivat de directum, "el que és recte", i d'aquí deriva la paraula dret.

El conjunt de lleis de l'època romana
El dret romà té capacitat per obligar a complir les normes amb valor de llei acumulades al llarg de la història de Roma. Des de les lleis no escrites, que constituïen l'anomenat <>, fins les lleis escrites, la història de les quals comença amb les famoses Lleis de les XII taules. Aquest conjunt de lleis es distribuïa en dos grups. Les que afectaven exclusivamentt els ciutadans constituïen el <>; aquest dret era públic pel que feia a la regulació de l'organització de la República, però tenia un aspecte privat, pel qual es regien les relacions entre els ciutadans, ja que regulava el dret de propietat, de família, de comerç, etc. Les que afectaven relacions amb altres pobles, o els litigis dels estrangers a Roma, o d'un ciutadà amb un estranger, constituïen l'anomenat <> i es basaven en el dret natural.
Durant l'època de la República, el principal òrgan legislatiu era l'Assamblea. A partir del segle II dC, l'emperador legislava sense intermediaris a través de les anomenades constitucions imperials.

La jurisorudència romana
En segon lloc, s'entén per dret romà el conjunt d'obres que ens han arribat de l'època romana en què s'estudiaven, comentaven resumien i compilaven les normes legals, és a dir, la jurisprudència. Constitueixen una autèntica ciència jurídica i són la font principal que tenim per conèixer aquest valuosíssim llegat romà. És obra dels anomenats juristes o juriconsults, especialment de l'època imperial.

Una matèria d'estudi
Finalment, per dret romà s'entén una assignatura, una matèria fonamental en els estudis de dret pràcticament fins a l'actualitat. El dret romà ha continuat present en tots els plans d'estudi de les facultats de dret de tot el món.

Història del dret romà
En la formació i el desenvolupament del dret romà podem distingir les tres etapes que veurem a continuació.
Des de la fundació de la ciutat (754 aC) fins al final de la Segona Guerra Púnica       (201 aC)
La societat estava organitzada en dos grans blocs: patricis i plebeus.

El populus romanus Quiritium estava format únicament pels patricis, anomenats així perquè eren descendents dels fundadors. 
Al costat d'aquest populus romanus hi havi la plebs, els components del qual provenien de pobles limítrofs i tenien alguns drets però els en faltaven d'altres. A més d'aquesta plebs, hi havia els clients, adscrits a la protecció dels patricis.
En aquesta primera etapa el dret es coneix com ius civile o ius Quiritium, perquè només afectava els ciutadans, persones amb dret de ciutadania, que els plebeus i estrangers no tenien.
Des del final de la Segona Guerra Púnica fins a la mort d'Alexandre Sever (235 dC)
És l'època de més expansió de Roma, en que deixa de ser una ciutat Estat i passa a se una capital. 
El tracte dels romans amb altres pobles els va permetre conèixer algunes idees i institucions jurídiques que van donar origen al dret de gents ius gentium, que es pot definir com un ius civile aplicable als estrangers.
Des de la mort d'Alexandre Sever fins a Justinià
L'Imperi va entrar en una profunda crisi, que va fer trontollar els fonaments de l'Imperi que havia aconseguit sobreviure.
Tot i que el nou centre del poder estaca situat a l'orient, el llatí va continuar sent la llengua oficial dels tribunals i el dret romà va sobreviure en fora de col·leccions i compilacions.