AQUAEDUCTUS

AQUAE

Frontino, s.I dC
“Pongo por encima de las pirámides de Egipto i de los templos griegos el sistema de traída de agua de Roma porque aquellos son superfluos e inútiles aunque hermosas i famosas.”

En el siglo IV dC en Roma existían más de 900 casas de baños públicos entre ellas 11 gigantescas termas que requerían el aporte continuo de agua.

Todas las grandes ciudades de la antigüedad estaban asentadas a la orilla de un rio normalmente caudaloso (Guadalquivir, Ebro, Guadiana, Tíber). Pero todas tenían un rasgo en común: no usaban esas aguas para consumo humano, las aguas las traían de otro lugar ¿Por qué? Porque buscaban aguas limpias, puras, sanas y agradables que generalmente estaban muy alejadas de las ciudades, en manantiales de montaña: CAPUT AQUAE

L'aqueducte és un sistema o conjunt de sistemes d'irrigació que permet transportar aigua en un flux continuu des d'un lloc accessible a la naturalesa fins a un punt de consum distant. Qualsevol assentament humà necessita dispondre d'un sistema de provisionament d'aigua per satisfer les seves necessitats vitals. 
La solució que feien servir antigament era ficar el poblat al costat d'un riu o manantial. Una altra solució era excavar pous dins o fora de la zona habitada. Però quan el poblat passa a ser una ciutat, es fan necessari sistemes de conducció que obtinguin l'aigua en els punts més adequats de l'entorn i la porten a on s'ha establert la població.
Per cubrir aquesta necessitat, es començen a fer obres de gran embergadura per assegurar un subministre d'aigua. Els enginyers romans, gràcies a l'ús del formigó, van ser els que van posar a punt tècniques que es van generalitzar per tot el Mediterrani.
La major part del recorregut es feia per canals, en general coberts, que es construien per els costats de le muntanyes, seguint la linia de pendent desitjada, i cada cert temps es posaven caixes d'aigua o arques d'aigua, petits dipòsits que servien per regular el caudal o decantar els sòlids que l'aigua pogués arrastrar.
 

 A vegades havien de salvar desnivells més grans i en ells feien arqueries o ponts. Com els ponts són la prt més visible de la obra, ha quedat la costum de dir-li "aqueductes" a la propia arqueria. En moltes ocasions, aquest aqueductes romans van continuar en ús duran l'Edat Mitjana i inclús en temps moderns gràcies a restauracions. I, per suposat, se'n van fer de nous. Al segle XX, els progressos en la producció de ciments, formigó amb acer, els nous materials i tècniques en la construcció de conductes i la possibilitat de construir potents estacions de bombeig van revolucionar les conduccions d'aigua i van simplificar la seva adaptació al terreny.






Els romans van construir els aqueductes més importants en tamany, així com en major cantitat, en tots els seus territoris. Segons Frontino els romans es van conformar durant molts anys amb l'aigua que extreien del Tiber, els pous i els manantials. Les coses van ser així durant 441 anys des de la fundació de la ciutat. El seu primer aqueducte va ser subterrani, l' Aqua Apia, que era uns 16km, construit per iniciativa del censor Apio Claudio Craso en l'any 312 aC. Més tard van construir el primer que portava aigua sobre la superficie, l' Aqua Marcia, a Roma, que recorria uns 90 km. Poc després del 97, els aqueductes de Roma  eren de conducció subterrania la major part del seu traçat, però té a les proximitats de la ciutat un breu tram que surt a la superficie sobre mur i arqueries.
L'aqueducte que alimentava Cartago, recorria uns 132 km, dels quals 17 km eren arqueries.
És, doncs, un fet que els aqueductes més antics de la urbs preferien la conducció subterrània sempre que era possible. Amb el pas del temps es van substituir en algunes conduccions els rodejos que exigia el traçat subterrani per traçats més curts sobre arqueries. La preferència per els traçats subterranis en els aqueductes més antics era per l'interés a protegir les conduccions de sabotatges en períodes de guerra.